Nomenclàtor
Delictes
Rebel·lió
Article 472
Són reus del delicte de rebel·lió els qui s’alcin violentament i públicament per a qualsevol de les finalitats següents:
1a. Derogar, suspendre o modificar totalment o parcialment la Constitució.
5a. Declarar la independència d’una part del territori nacional.
7a. Sostreure qualsevol classe de força armada a l’obediència del Govern.
Article 473
1. Els qui, induint els rebels, hagin promogut o sostinguin la rebel·lió, i els caps principals d’aquesta, han de ser castigats amb la pena de presó de quinze a vint-i-cinc anys i inhabilitació absoluta pel mateix període; els qui exerceixin un comandament subaltern, amb la de presó de deu a quinze anys i inhabilitació absoluta de deu a quinze anys, i els mers participants, amb la de presó de cinc a deu anys i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini de sis a deu anys.
2. Si s’han esgrimit armes, o si hi ha hagut combat entre la força del seu comandament i els sectors lleials a l’autoritat legítima, o la rebel·lió ha causat estralls en propietats de titularitat pública o privada, ha tallat les comunicacions telegràfiques, telefòniques, per ones, ferroviàries o d’una altra mena, ha exercit violències greus contra les persones, ha exigit contribucions o ha distret els cabals públics de la seva inversió legítima, les penes de presó han de ser, respectivament, de vint-i-cinc a trenta anys per als primers, de quinze a vint-icinc anys per als segons i de deu a quinze anys per als últims.
Article 478
En el cas que qui cometi qualsevol dels delictes que preveu aquest capítol estigui constituït en autoritat, la pena d’inhabilitació que hi hagi prevista en cada cas s’ha de substituir per la inhabilitació absoluta per un termini de quinze a vint anys, llevat que el tipus penal de què es tracti estableixi específicament aquesta circumstància.
Sedició
Article 544
Són reus de sedició els qui, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, que s’apliquin les lleis o que qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic exerceixi egítimament les seves funcions o compleixi els seus acords o les resolucions administratives o judicials.
Article 545
1. Els qui hagin induït, sostingut o dirigit la sedició o hi apareguin com els principals autors han de ser castigats amb la pena de presó de vuit a deu anys, i amb la de deu a quinze anys si són persones constituïdes en autoritat. En ambdós casos s’ha d’imposar, a més, la inhabilitació absoluta pel mateix termini.
2. Fora d’aquests casos, s’ha d’imposar la pena de quatre a vuit anys de presó i la d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini de quatre a vuit anys.
Malversació de fons públics
Article 432
1. L’autoritat o funcionari públic que cometi el delicte de l’article 252 sobre el patrimoni públic, serà castigat amb una pena de presó de dos a sis anys, inhabilitació especial per a càrrec o ocupació pública i per a l’exercici del dret de sufragi passiu per temps de sis a deu anys.
2. S’imposarà la mateixa pena a l’autoritat o funcionari públic que cometi el delicte de l’article 253 sobre el patrimoni públic.
3. S’imposaran les penes de presó de quatre a vuit anys i inhabilitació absoluta per temps de deu a vint anys si en els fets a què es refereixen els dos números anteriors haguéssin concorregut alguna de les circumstàncies següents:
a) s’hagués causat un greu dany o entorpiment al servei públic, o
b) el valor del perjudici causat o dels béns o efectes apropiats excedeixi de 50.000 euros.
Si el valor del perjudici causat o dels béns o efectes apropiats excedeix de 250.000 euros, s’imposarà la pena en la meitat superior, podent-se arribar fins a la superior en grau.
Desobediència
Article 410
1. Les autoritats o els funcionaris públics que es neguin obertament a complir degudament resolucions judicials, decisions o ordres de l’autoritat superior, dictades dins de l’àmbit de la respectiva competència i revestides de les formalitats legals, incorren en la pena de multa de tres a dotze mesos i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini de sis mesos a dos anys.
Regles especials per a l’aplicació de les penes
Article 73
Al responsable de dos o més delictes o faltes se li han d’imposar totes les penes corresponents a les diverses infraccions perquè les compleixi simultàniament, si és possible, per la naturalesa i efectes d’aquestes.
Article 74
1. No obstant el que disposa l’article anterior, el qui, en execució d’un pla preconcebut o aprofitant una ocasió idèntica, realitzi una pluralitat d’accions o omissions que ofenguin un o diversos subjectes i infringeixin el mateix precepte penal o preceptes de la mateixa naturalesa o semblant, ha de ser castigat com a autor d’un delicte o falta continuats amb la pena assenyalada per a la infracció més greu, que s’ha d’imposar en la meitat superior, i pot arribar fins a la meitat inferior de la pena superior en grau.
Organització criminal
Article 570 bis
1. Els qui promoguin, constitueixin, organitzin, coordinin o dirigeixin una organització criminal han de ser castigats amb la pena de presó de quatre a vuit anys si aquella té per finalitat o objecte la comissió de delictes greus, i amb la pena de presó de tres a sis anys en els altres casos; i els qui participin activament en l’organització, en formin part o hi cooperin econòmicament o de qualsevol altra manera han de ser castigats amb les penes de presó de dos a cinc anys si té com a fi la comissió de delictes greus, i amb la pena de presó d’un a tres anys en els altres casos.
Als efectes d’aquest Codi s’entén per organització criminal l’agrupació formada per més de dues persones amb caràcter estable o per un temps indefinit, que de manera concertada i coordinada es reparteixin diverses tasques o funcions amb la finalitat de cometre delictes.
2. Les penes que preveu el número anterior s’han d’imposar en la meitat superior quan l’organització:
a) Estigui formada per un elevat nombre de persones.
b) Disposi d’armes o instruments perillosos.
c) Disposi de mitjans tecnològics avançats de comunicació o transport que per les seves característiques siguin especialment aptes per facilitar l’execució dels delictes o la impunitat dels culpables.
Acusacions
Ministeri Fiscal
El Ministeri Fiscal, sense perjudici de les funcions encomanades a altres òrgans, té la missió de promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la Llei, d’ofici o a petició dels interessats, així com vetllar per la independència dels Tribunals i procurar davant d’ells la satisfacció de l’interès social (art. 124 CE). El Ministeri Fiscal exerceix les seves funcions a través d’òrgans propis d’acord amb els principis d’unitat d’actuació i de dependència jeràrquica i amb subjecció, en tot cas, als de legalitat i imparcialitat. La norma bàsica que regula el Ministeri Fiscal espanyol és l’Estatut orgànic del Ministeri Fiscal, aprovat per Llei 50/81 de 30 de desembre modificat per la Llei 24/2007, de 9 d’octubre. El Ministeri Fiscal és un òrgan únic per a tot l’Estat i els seus membres són autoritat a tots els efectes, actuant sempre en representació de tota la Institució.
Advocacia de l’Estat
L’Advocacia General de l’Estat representa a l’Estat i depèn funcionalment del Ministeri de Justícia. És l’òrgan directiu dels serveis que presten assistència jurídica a l’Estat i a altres institucions públiques. Està dirigit per l’advocat general de l’Estat, nomenat en Consell de Ministres.
Acusació Popular
És una figura regulada en l’article 125 de la Constitució Espanyola i dóna legitimitat a qualsevol ciutadà perquè pugui personar-se en un procés judicial penal, encara que no s’hagi vist afectat directament pel delicte en qüestió. Es tracta d’una manera de participació cívica en l’administració de justícia i és una peculiaritat espanyola que no existeix en altres països. Encara que està permesa tant per a persones físiques com jurídiques, és molt comú que aquesta figura la protagonitzin col·lectius, associacions o fins i tot partits polítics.
Òrgans jurisdiccionals i altres conceptes judicials
Tribunal Constitucional
Amb seu a Madrid, exerceix la funció de suprem intèrpret de la Constitució. No forma part del Poder Judicial. Les seves principals funcions són conèixer del recurs i de la qüestió d’inconstitucionalitat contra lleis, del recurs d’empara per violació dels drets i llibertats públics, dels conflictes de competència entre l’Estat i les comunitats autònomes o dels d’aquestes entre si, de els conflictes entre els òrgans constitucionals de l’Estat, i dels conflictes en defensa de l’autonomia local. Està composat per dotze magistrats: quatre són nomenats a proposta del Congrés dels Diputats, quatre a proposta del Senat, dos a proposta del Govern central i dos a proposta del Consell General del Poder Judicial.
Recurs d'empara
Té com a objecte la protecció davant les vulneracions dels drets i llibertats fonamentals reconeguts en els articles 14 a 29 i 30.2 de la Constitució originades per disposicions, actes jurídics, omissions o simples vies de fet dels poders públics de l’Estat, les comunitats autònomes i altres ens públics de caràcter territorial, corporatiu o institucional, així com dels seus funcionaris o agents. L’única pretensió que pot fer-se valer a través del recurs d’empara és la del restabliment o preservació dels drets o llibertats per raó dels quals es promou el recurs.
Execució de les sentències del TC
El 2015, el Govern espanyol va impulsar una reforma legislativa que atribueix al propi Tribunal Constitucional responsabilitat total i directa en l’execució de les seves sentències. La reforma va ser severament criticada per la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, perquè considera que amb ella s’atempta a la pròpia independència i “neutralitat” del Tribunal.
Tribunal Suprem
Amb seu a Madrid, és el tribunal superior en tots els ordres jurisdiccionals ordinaris (civil, penal, contenciós-administratiu i social). El Tribunal Suprem constitueix la cúpula del sistema d’impugnacions i és, per tant, el màxim responsable de la unitat d’interpretació de la jurisprudència a Espanya. S’ocupa, entre altres qüestions, de decidir els recursos de cassació, revisió i altres extraordinaris, així com de l’enjudiciament dels membres d’alts òrgans de l’Estat i dels processos de declaració d’il·legalització de partits polítics. La Sala encarregada dels assumptes penals és la sala segona. Contra les sentències penals no hi ha cap recurs davant la jurisdicció ordinària, tot i que sí s’hi pot interposar un recurs d’emparament.
Audiència Nacional
Amb seu a Madrid, és un òrgan jurisdiccional únic a Espanya amb jurisdicció en tot el territori nacional, constituint un tribunal centralitzat i especialitzat per al coneixement de determinades matèries que vénen atribuïdes per llei. En concret, s’ocupa dels delictes de major gravetat i rellevància social com són, entre altres, els de terrorisme, crim organitzat, narcotràfic, delictes contra la Corona o els delictes econòmics que causen greu perjudici a l’economia nacional.
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
Amb seu a Barcelona, és l’òrgan que culmina l’organització judicial en l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma, sense perjudici de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem i d’aquelles matèries que exigeixin garanties constitucionals, competència que correspon al Tribunal Constitucional. Té assignada la competència per als delictes que succeeixen en l’àmbit territorial de Catalunya.
Interlocutòria
És una resolució judicial mitjançant la qual un tribunal es pronuncia sobre peticions de les parts, resolent les incidències, és a dir, les qüestions diverses de l’assumpte principal del litigi, però relacionades amb ell, que sorgeixen al llarg d’un procés jurisdiccional. Atès que és una resolució decisòria, en la majoria dels casos és possible impugnar mitjançant la interposició d’un recurs judicial.
Sentència
És la resolució judicial definitiva dictada per un jutge o tribunal que posa fi a la litis o cas sotmès al seu coneixement i tanca definitivament la seva actuació en el mateix.
Inviolabilitat parlamentària
És una prerrogativa dels parlamentaris amb la finalitat assegurar la independència del Parlament enfront dels altres poders de l’Estat. En el cas dels diputats autonòmics, aquests també gaudeixen d’aquesta prerrogativa via estatutària.
L’art. 71 de la CE estableix que diputats i senadors gaudiran d’inviolabilitat per les opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions; opinions que comprenen els vots que emetin en el si de la Cambra de la qual formen part. A més, d’acord amb la consolidada doctrina del TC (per totes, STC 30/1997), la inviolabilitat els protegeix de l’obertura de qualsevol procediment judicial quan l’objecte del procés constitueix l’exigència de responsabilitat per expressions o vots proferits en exercici de l’activitat parlamentaria.
És una prerrogativa dels parlamentaris amb la finalitat assegurar la independència del Parlament enfront dels altres poders de l’Estat. En el cas dels diputats autonòmics, aquests també gaudeixen d’aquesta prerrogativa via estatutària.
L’art. 71 de la CE estableix que diputats i senadors gaudiran d’inviolabilitat per les opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions; opinions que comprenen els vots que emetin en el si de la Cambra de la qual formen part. A més, d’acord amb la consolidada doctrina del TC (per totes, STC 30/1997), la inviolabilitat els protegeix de l’obertura de qualsevol procediment judicial quan l’objecte del procés constitueix l’exigència de responsabilitat per expressions o vots proferits en exercici de l’activitat parlamentària.
Aforats
Un aforat és una persona que, per exercir un càrrec públic o per la seva professió, gaudeix del dret, en cas de ser imputat per un delicte, de ser jutjat per un tribunal diferent del que correspondria a un ciutadà normal. La finalitat del aforament és la de prevenir pressions polítiques a les que es pot veure sotmès un jutjat ordinari quan jutja un càrrec públic de responsabilitat.
Tribunal de Justícia de la Unió Europea
Amb seu a Luxemburg, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es la institució jurisdiccional de la Unió encarregat d’interpretar la legislació de la Unió Europea per a garantir que s’apliqui de la mateixa manera en tots els països membre i resoldre els litigis entre els governs nacionals i les institucions europees.
Cossos i forces de seguretat
Policia Nacional
És un institut armat espanyol de naturalesa civil, dependent del Ministeri de l’Interior, principal responsable de la vigilància policial de totes les capitals de província i nuclis urbans que el Govern determini. S’encarrega a més, a través de les seves nombroses especialitats, d’investigacions penals, judicials, terroristes i assumptes sobre ordre públic i immigració.
Guàrdia Civil
És un institut armat espanyol de naturalesa militar, dependent del Ministeri de l’Interior i del de Defensa, que compleix, entre altres, funcions de seguretat. la Constitució, al seu article 104, li fixa la missió primordial de protegir el lliure exercici dels drets i llibertats dels espanyols i garantir la seguretat ciutadana. Els seus components tenen la consideració de militars de carrera, i el cos té encomanades també missions de caràcter militar.
Institucions i organismes catalans que apareixen a l’escrit d’acusació
Generalitat de Catalunya
És el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya. Està formada pel Parlament, el Govern, la Presidència de la Generalitat, i per les altres institucions que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 i les lleis estableixen.
Govern de la Generalitat
És l’òrgan col·legiat que dirigeix la política i l’Administració de la Generalitat, el titular de la funció executiva i la potestat reglamentària. El president de la Generalitat té la més alta representació de la mateixa, i dirigeix i coordina l’acció del Govern.
Parlament de Catalunya
El Parlament és la institució que representa el poble de Catalunya, el que el situa en una posició central en el sistema institucional de l’autogovern de Catalunya. Exerceix la potestat legislativa, aprova els pressupostos de la Generalitat i controla i impulsa l’acció política i de Govern. Actualment es compon de 135 diputats, elegits per un termini de quatre anys mitjançant sufragi universal, lliure, igual, directe i secret.
Mesa del Parlament de Catalunya
És l’òrgan rector del Parlament de Catalunya. Representa de manera col·legiada a la càmera, i gestiona i governa la institució. La Taula està composta per una presidència, dues vicepresidències i quatre secretaries.
Consell Assessor per la Transició Nacional
Va ser un òrgan creat per la Generalitat de Catalunya en 2013, amb l’objectiu d’assessorar en el procés d’independència de Catalunya i de realitzar un referèndum d’autodeterminació. El Consell estava adscrit al Departament de la Presidència de la Generalitat. Els seus components no cobraven cap retribució per les seves funcions. Va ser suprimit el 27 d’octubre de 2017 per el govern d’Espanya en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
Llibre blanc per a la transició nacional
És un llibre blanc presentat el 29 de setembre de 2014 per la Generalitat de Catalunya que analitza els diferents aspectes a tenir en compte en el procés de transició de Catalunya vers un estat independent. El document recull el conjunt dels informes fets pel Consell Assessor per a la Transició Nacional i una síntesi d’aquests realitzada per la secretaria del Consell.
Partits i entitats catalanes que apareixen a l’escrit d’acusació
Junts pel Si (JxS)
Va ser una candidatura electoral per a les eleccions al parlament de Catalunya de 2015, en què va obtenir 62 dels 135 diputats. Era una coalició electoral formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Demòcrates de Catalunya i Moviment d’Esquerres, l’objectiu i programa electoral era la declaració de la independència de Catalunya.
Partit Demòcrata Català (PDCat)
És un partit polític fundat el 2016 successor del partit Convergència Democràtica de Catalunya (1974) que va governar Catalunya en la coalició Convergència i Unió des de l’any 1980 fins al 2003. Es defineix com a demòcrata, catalanista, independentista, europeista i humanista. En les últimes eleccions va impulsar una candidatura àmplia (Junts per Catalunya), que va obtenir 34 diputats dels 135 del Parlament de Catalunya.
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
És un partit polític fundat a Barcelona el 1931. Es defineix com a republicà, d’esquerres i independentista. Va tenir un paper important en la política catalana i espanyola durant la Segona República, en la lluita antifranquista i durant la transició. Actualment té 32 diputats dels 135 del Parlament de Catalunya.
Candidatura d’Unitat Popular (CUP)
És un partit polític assembleari que treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i alliberats de qualsevol forma de dominació patriarcal. Actualment té 4 diputats dels 135 del Parlament de Catalunya.
Òmnium Cultural
És una entitat sense ànim de lucre creada el 1961 per promocionar la llengua i cultura catalanes que compta amb uns 130.000 socis, sent una de les entitats culturals més grans d’Europa. Va sorgir per combatre la censura, la persecució de la cultura catalana i omplir el forat deixat per les institucions polítiques i civils de Catalunya prohibides per la dictadura. Actualment també és un actor rellevant en la defensa dels drets humans i civils, amb una creixent implicació a nivell europeu i mundial.
Assamblea Nacional Catalana (ANC)
És una organització de la societat civil creada el 2012 que es defineix com a popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu aconseguir la independència de Catalunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social. Des del 2010, és l’entitat que ha impulsat les mobilitzacions pacífiques massives, juntament amb Òmnium Cultural, a favor del dret dels catalans a triar democràtica i lliurement el seu futur polític a través d’un referèndum d’autodeterminació.
Associació de Municipis per la Independència (AMI)
És una organització que agrupa les entitats locals de càrrecs electes (ajuntaments, comarques, diputacions i altres) per tal de defensar la independència de Catalunya creada el 2011. Actualment comprèn totes les diputacions provincials ( Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona), 32 consells comarcals de 41, i 764 municipis catalans (el 80,6% del total) de 948.
Comitès de Defensa de la República (CDR)
Són un conjunt d’assemblees locals, de barri i comarcals apartidistes amb l’objectiu de defensar, en primera instància, el Referèndum de l’1 d’octubre i la república catalana posteriorment, des de l’estratègia de la no-violència. Es calcula que hi ha prop de 380 comitès.